Sortim de Fornells
de la Selva amb una furgoneta de lloguer i el cotxe, ambdós
carregats fins a no poder més. Som un grupet ben estrafolari: a la
furgoneta hi van dos gossos (en Holmes i en Monin) i el meu home. Al
cotxe hi anem un gos (en Dafi), dos agapornis (en Guifré i en
Guillem), un periquito (en Bastian), una tortuga de terra gran (la
Cassiopea) i jo.
Estudiem una altra
vegada GoogleMaps -què sinó- i tenim davant nostre al voltant de
1200 quilòmetres. Només puc pensar: #vergesanta, així, amb el
hashtag i tot. Hem de travessar tota la península Ibèrica, des d’un
poblet de Girona fins a un llogaret de Pontevedra, a Galiza. Què ens
hem begut l’enteniment? N’estem segurs del què fem? Responem que
sí a la primera pregunta i també que sí a la segona i també diem:
i per què no?
Autopista, autopista
i més autopista. Es comencen a succeir pobles. Ja no som a
Catalunya, comença Espanya i no m’acabo de sentir còmoda. Miro
endavant essent molt conscient de qui queda enrere: la família i els
amics. I també queda el nostre país, sento com si l’abandonés i,
de fet, l’abandono físicament. Per sort, la família, els amics i
el país sempre hi seran.
Passen les hores,
ens mengem els quilòmetres, parem perquè els gossos han de caminar
una mica, beure i menjar, més quilòmetres, més parades,
s’eternitza, no arribem mai, encara anem per Palència. És curiós,
quan veig els noms dels pobles als indicadors vaig pensant que els
havia estudiat a la bàsica però que realment no sabia on eren, si
existien de veritat. Palència: sempre em ve el mateix al cap i és
que, juntament amb Lleó, eren els majors exportadors de monges
catòliques de la història, m’estic segura; pregunta a una monja
d’on és i sempre diu de Palència -o de Lleó. Seguim, ja és molt
tard i estem esgotats.
Per fi veiem el
primer rètol d’Ourense, massa quilòmetres encara. Passa de la
mitjanit i el navegador m’indica que encara falta molt, més hores,
més cansament, més son.
No m’ho puc
creure, ja veig l’indicador que diu que a pocs quilòmetres hi ha
la nostra destinació. Sortim de l’autovia, un cotxe rere l’altre,
com hem fet tot el camí, jo davant amb el cotxe i el meu home
darrera amb la furgo. Sortim de l’autovia i agafem el trencant que
ens portarà a la casa on viurem. Una mica més i arribem a la pista
forestal: ja som a l’últim tram.
Una vegada ja som a
lloc hem de descarregar la furgoneta ja que l’endemà al dematí
l’haurem de portar a Vigo, a l’empresa de lloguer per
retornar-la, i hi hem de ser abans de les deu. No estem bé del cap.
Primer de res fem baixar els gossos, que caminin, corrin i facin les
seves necessitats. I tot seguit, comencem a buidar la furgoneta:
capses i més capses, mobles i més mobles, un no acabar, però
acabem i acabem ben esgotats, no sabem ni quina hora és, mirem el
rellotge i són dos quarts de quatre de la matinada ...
