Moment 0.1: l'inici

Sortim de Fornells de la Selva amb una furgoneta de lloguer i el cotxe, ambdós carregats fins a no poder més. Som un grupet ben estrafolari: a la furgoneta hi van dos gossos (en Holmes i en Monin) i el meu home. Al cotxe hi anem un gos (en Dafi), dos agapornis (en Guifré i en Guillem), un periquito (en Bastian), una tortuga de terra gran (la Cassiopea) i jo.

Estudiem una altra vegada GoogleMaps -què sinó- i tenim davant nostre al voltant de 1200 quilòmetres. Només puc pensar: #vergesanta, així, amb el hashtag i tot. Hem de travessar tota la península Ibèrica, des d’un poblet de Girona fins a un llogaret de Pontevedra, a Galiza. Què ens hem begut l’enteniment? N’estem segurs del què fem? Responem que sí a la primera pregunta i també que sí a la segona i també diem: i per què no?

Autopista, autopista i més autopista. Es comencen a succeir pobles. Ja no som a Catalunya, comença Espanya i no m’acabo de sentir còmoda. Miro endavant essent molt conscient de qui queda enrere: la família i els amics. I també queda el nostre país, sento com si l’abandonés i, de fet, l’abandono físicament. Per sort, la família, els amics i el país sempre hi seran.

Passen les hores, ens mengem els quilòmetres, parem perquè els gossos han de caminar una mica, beure i menjar, més quilòmetres, més parades, s’eternitza, no arribem mai, encara anem per Palència. És curiós, quan veig els noms dels pobles als indicadors vaig pensant que els havia estudiat a la bàsica però que realment no sabia on eren, si existien de veritat. Palència: sempre em ve el mateix al cap i és que, juntament amb Lleó, eren els majors exportadors de monges catòliques de la història, m’estic segura; pregunta a una monja d’on és i sempre diu de Palència -o de Lleó. Seguim, ja és molt tard i estem esgotats.

Per fi veiem el primer rètol d’Ourense, massa quilòmetres encara. Passa de la mitjanit i el navegador m’indica que encara falta molt, més hores, més cansament, més son.

No m’ho puc creure, ja veig l’indicador que diu que a pocs quilòmetres hi ha la nostra destinació. Sortim de l’autovia, un cotxe rere l’altre, com hem fet tot el camí, jo davant amb el cotxe i el meu home darrera amb la furgo. Sortim de l’autovia i agafem el trencant que ens portarà a la casa on viurem. Una mica més i arribem a la pista forestal: ja som a l’últim tram.

Una vegada ja som a lloc hem de descarregar la furgoneta ja que l’endemà al dematí l’haurem de portar a Vigo, a l’empresa de lloguer per retornar-la, i hi hem de ser abans de les deu. No estem bé del cap. Primer de res fem baixar els gossos, que caminin, corrin i facin les seves necessitats. I tot seguit, comencem a buidar la furgoneta: capses i més capses, mobles i més mobles, un no acabar, però acabem i acabem ben esgotats, no sabem ni quina hora és, mirem el rellotge i són dos quarts de quatre de la matinada ...